EXTRACTO. DE SID MERCADÉ

Capítol I – Obriu les portes de l’església

Devien ser les cinc del matí quan l’Isaac ens va despertar. Cridava i plorava sense parar, es retorçava de dolor en el seu llit.
–No cridis que vindrà el pare Ignacio o pitjor, en Ramón. –deia l’Alberto mentre jo saltava del meu fastigós llit.
–Fa dos dies que no està bé, des de la injecció… –vaig dir en veu baixa procurant que l’Isaac no em sentís. –recordeu que l’any passat…
–Calla! –va interrompre’m l’Alberto amb uns ulls llagrimosos que semblaven brillar en la foscor.
L’Isaac va deixar de cridar per delirar damunt del seu llençol suat. Poc després:
–Em cremen les venes, tinc foc a dins. No veig res, m’he tornat cec! –deia agonitzant. –Això és la mort? –ens vam esgarrifar, ningú va gosar dir res. L’Alberto i els altres em feien senyals perquè intentes consolar el pobre nen però no trobava les paraules, estava completament aterrat.
Llavors vam veure l’Isaac aixecar els braços cap al sostre com si busques algú a qui poder-se agafar o abraçar i com si un raig impactes sobre ell, va fer una última convulsió.
–És mort. –vaig dir en to despreocupat.
–No, no i no! –deia l’Alberto. –ets el més gran però ets el més ruc d’aquí! –vaig tornar al meu llit sarnós a plorar d’amagat. Els companys ploraven i cridaven.
«Un altre que se’n va… Jo no puc més! Això és un malson. –estava completament abatut.»

Jo era el més gran de l’orfenat, això em va obligar a agafar el paper del mil homes, el més llest i el que sempre ajudava als demés. Potser si que era valent, plantava cara als capellans, robava el vi de missa i quan trobava un cigarret abandonat no dubtava en fer-me el xulo davant dels companys. Però alhora d’afrontar-me amb els sentiments o de mostrar empatia, era un covard. Un lider com jo, no podia mostrar feblesa.
En situacions tant traumàtiques com aquelles pensava que actuant de manera despreocupada ajudava a normalitzar la situació i que dissipava l’ansietat col·lectiva. Un comportament que havia après d’aquells capellans sociòpates que ens tenien presoners en aquell cau de rates.

Els crits i els plors dels companys no van tardar en alertar en Ramón que va entrar directe al llit de l’Isaac. La seva malèvola aparició va convertir la cridòria en una remor de plors i de respiracions mocoses. Amb els ulls per damunt del llençol vaig veure com l’ombra d’aquell dimoni geperut ens separava per sempre del nostre amic. Els plors tornaven a pujar de to.
–Silenci! Tenim vint minuts ben bons per descansar abans d’anar a missa! A dormir! –l’ira i la impotència em posseïen. Vaig girar-me contra la paret per seguir plorant en silenci. «Perquè em vau abandonar a l’infern?»

Jo tenia uns catorze anys, l’Isaac només en tenia sis.

No sabia l’any en que havia nascut, la meva partida de naixement devia quedar-se al centre de monges on vaig estar fins els tres anys. El que si sabia era que havia nascut un vint de novembre ja que em van batejar sota el nom de Fèlix per en Fèlix de Valois. Un fantasma, una fabula, un mite que va ser santificat.

Com qualsevol altre dia a les sis del matí l’Ignacio va obrir els llums i junt amb la vintena de nens em col·locava a la fila del passadís per anar al lavabo.
–Fèlix, l’Isaac està al cel? –em preguntaven els més menuts. Mentir i donar falses esperances era més propi dels adults així que simplement m’encongia d’espatlles sense dir res. «No ha dit que no!» Acostumats a que respongues sempre de manera directe i poc assertiva, el meu silenci era esperançador.

Marcialment entràvem a la capella on el pare Patricio ja ens esperava amb el llibrot obert per el sermó del dia. Ningú bromejava sobre el meu ridícul bigoti, cap conya sobre l’ull borni de l’Alberto. Cap joc per sota les banquetes ni tan sols ens miràvem. Regnava la desesperació, ens limitàvem a escoltar la hipnòtica veu del pare.

«Què si està al cel! És mort collons! Ja no existeix… Mai més em tornarà a fer riure als matins quan es vestia d’aquella manera tan pocatraça. Si existís l’infern faria temps que s’haurien endut el maleït Ignacio i el fill de puta d’en Ramón. No hi ha cap Déu que ens posi a prova, la vida és cruel i despiadada, no hi ha futur.»

–Fèlix! –va dir-me l’Alberto. –jo seguia absort en el meu pensament balancejant-me endavant i endarrere per tranquil·litzar-me. –Fèlix?! –va repetir estirant-me de l’uniforme. –Mantecas! Que hem d’anar a l’aula! Vinga! –vaig somriure’l vagament i vam pujar a classe.

Em deien El Mantecas perquè em donaven moltes mantecas. Apart de ser un brètol i un descregut, sovint carregava amb les culpes dels altres. Darrere aquell acte heroic hi amagava un egoisme que en aquells moments no era conscient. M’era pitjor veure i imaginar el dolor dels petits que viure’l en la pròpia pell. «Gràcies, ets molt valent. Tens un parell d’ous. Ets el meu millor amic -o simplement–Ets el millor.» I em creia tot un justicier.

Els capellans també em deien Mantecas però ho feien per humiliar-me. Per recordar-me que em van trobar com un gos abandonat a la masia de Can Manteca, al barri de Sants. L’únic que no em deia així era el pare Patricio.

El dia avançava amb una classe de Formación del espíritu nacional que impartia el dimoni pervertit d’en Ramón. Tot en ell era llefiscós, entre les seves dents marronoses hi passava una olor nauseabunda. Dèiem que era degut a que menjava rates. La caspa li queia damunt la sotana, la seva gepa ens recordava al mont Everest. Passava les pàgines dels llibres llepant les llargues ungles que li regalimaven saliva. Aquelles ungles unides als llefiscosos dits que tantes aberracions havien comès en alguns dels meus companys. A mi m’apallissaven, em lligaven i m’escanyaven.

En aquella època havia caigut a les meves mans el llibre de Les aventures d’en Tom Sawyer. M’havia despertat interès però se’m feia impossible acabar-lo. Era massa neguitós per un acte tan assossegat i la lectura la tenia associada amb l’adoctrinament i els càstigs. Tot i així, el poc que havia llegit va ser suficient perquè m’identifiqués amb en Tom. Quan estava a classe, em treia les sabates i mirava per la finestra. Enlloc de veure un mur de ciment que només em deixava un trosset de la vegetació de Collserola, veia el bosc de Sant Petersburg. Imaginava que saltava per aquella finestra i travessava corrents el bosc per capbussar-me al Mississipí. Però aquell dia em costava visualitzar les meves fantasies.

«Si pogués escapar d’aquest infern. D’aquí només sortiré amb els peus per davant… –pensava mentre rossegava el llapis mirant el cel per la finestra –i que més dóna si salto i m’obro el cap! No val la pena viure aquesta tortura que no acabarà mai. Algun dia perdre una mà al taller o m’injectaran algun medicament com a l’Isaac o potser em mataran a la pròxima pallissa. Mai seré gran. –De cop i volta un dels nens que s’havia quedat adormit es va estampar el cap contra el pupitre. Aprofitant la distracció no se’m va ocórrer res més que saltar per la finestra. –Què cony estic fent, m’he tornat boig? –em preguntava mentre queia al pati.»

Al veure que ningú s’havia adonat de la meva estupidesa vaig aprofitar per pujar ràpidament el mur del darrere de l’hospici. Per sort encara duia les sabates. Tot i que era un secall tenia l’agilitat d’una sargantana. No em va costar gaire pujar fins l’ampit.
Fent pressió amb les dues cames vaig aconseguir que l’enreixat cedís uns escassos centímetres. Al colar-me per sota, els ferros em van estripar la roba fins traspassar a la pell. Lliscant acuradament per la cantonada de l’emmurat, l’arrebossat va començar a desprendre’s fins a fer-me caure de cul a terra.

«Lliure! –l’adrenalina em recorria tot el cos. Encara que hagués esquerdat el meu sacre, no sentia dolor. »
________

Sid Mercadé

Instagram: @sidmercade

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s