EXTRACTO. DE IMMA CLOPÉS

L’ ÚLTIMA RECTA

Quantes vegades, mare, us heu col·locat a l’última recta dels vuit cents metres llisos amb la convicció que la marca o classificació depenia dels vostres crits d’ànims en els últims cent metres? Quantes imatges es barregen amb els crits d’ànims i d’emoció acompanyats de gestos amb els braços? A cada gambada podia sentir com la vostra força m’empenyia cap a una nova experiència. Quinze, vint segons més i traspasso la línia d’arribada. Quin instant més intens. Segons d’incertesa. Sí?, no?, he guanyat?, he fet la marca? De cop l’explosió: Sííííí!.. Abraçades i més abraçades. Llàgrimes d’emoció. Salts i tremolors. Felicitacions. La joia de la feina ben feta. Perquè això és el que heu volgut sempre, mare, donar a cada fill l’escalfor que necessita i heu fet sempre mans i mànigues perquè cada un pogués desenvolupar tot el seu potencial. Aquesta llibertat no t’he preu i a mi m’ha donat una vida plena. I vós, quan ensumàveu un moment important, un moment decisiu, no ho dubtàveu. Ho deixàveu estar tot i cap allà que us presentàveu sense dir res, no fos que em poséssiu més nerviosa del compte. Sempre amb aquestes ganes d’acompanyar i d’ajudar i sobretot de ser-hi. Trens, cotxes, taxis, avions… el que fos per arribar al lloc exacte. Preguntant a qui fos quan va ser necessari. I la vida ha anat passant. I ara fent costat a un fill i ara fent costat a un altre. I sempre us heu preguntat: – Com s’ho fa una mare per estar cent per cent pel fill que més et necessita i que els altres sis no se’n ressentint? No hi ha un manual d’instruccions, ni una fórmula secreta. Les mares ho sabeu fer.

Hi ha arribat el moment que les vostres forces han dit prou. Vuitanta tres anys fent camí. I heu tingut la necessitat de desfer-vos de tot i d’instal·lar-vos en un lloc tranquil. Una habitació, un llit, un bany i un escriptori. Que us cuidin, que us ho facin tot i que no hàgiu de pensar ni decidir res més. Us sentiu cansada, esgotada, però en pau i amb la feina feta. A Girona em vàreu acompanyar de petita per iniciar-me en l’atletisme i a Girona heu trobat el lloc on descansar i viure amb la màxima plenitud possible aquest últim tram de la vida.

A la residència cada dia és una novetat. Nova gent, nous costums. Nous horaris. Llegiu, escriviu, sortiu a caminar, sortiu a comprar. Aneu a missa, a rosari. Feu la partida de cartes diària. Escolteu i acompanyeu a d’altres residents. Així transcorre el vostre dia a dia. Us truco i us sento feliç, us vinc a visitar i us veig feliç. És molt bonic, mare, veure que esteu bé. I vós encara hi afegiu: – Més bé del que us penseu.
Sempre havíeu dit que acabaríeu la vida en un convent. La residència no és un convent, però per vós es com si ho fos, esteu envoltada igualment de monges. Heu trobat el cel a la terra, dieu. I em feu pensar amb les paraules que vaig escriure al diari quan vaig entrar a l’estadi Olímpic d’Atlanta un dissabte de juliol del 1996 a les nou del matí, en plena ebullició: Vaig tenir la sensació de tocar el cel.

Penso en com les nostres vides s’assemblen en alguns aspectes i em fa por. Sé però que no us arribo ni a la sola de la sabata. Vós heu pujat set fills i heu treballat de valent per fer-ho el millor possible. N’heu passat de verdes i de madures. L’infern no existeix per vós, sempre dieu que l’infern ja l’heu passat en aquest món. Jo no he tingut fills. He dedicat molts anys a l’entrenament de l’heptatló – set proves del calendari atlètic, curses, salts i llançaments, que es realitzen durant dos dies – i també n’he passat de tots colors fins arribar als Jocs Olímpics. Les dues coincidim però que si ara haguéssim de tornar a començar segurament tornaríem a fer el mateix.
______
Imma Clopés

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s