EXTRACTO. DE IRMA SECANELL PANÉ

Woman at a window, Caspar David Friedrich, 1822

A l’estiu es feien aranyes per tot arreu. Al rebost on guardaven les tomates i les eines de l’hort sempre n’hi havia. Quan hi entrava, l’Elsa mirava al sostre i als racons, havia de saber on eren totes. Les mirava a cada estona per si es movien. Sabia que eren ràpides, les havia vist córrer un dia que la Maria va llençar una pilota en un racó on se’n feien moltes. Mai s’ho hagués imaginat. Sempre les havia vist quietes, expectants i només moure’s per enredar amb la teranyina alguna mosca desafortunada. Allò la va sorprendre. Les aranyes podien córrer molt de pressa, però també conspirar des de marges i racons. Una tarda van decidir amb la seva germana endreçar el quartet que tocava al cobert de les eines, on desaven trastos i les bicicletes. Allà també s’hi feien aranyes. A la Maria no li feien por. Va agafar un drap blanc de cotó i va cobrir el raspall d’una escombra. Quan va començar a passar-lo per les parets, les aranyes van començar a córrer espantades. Llavors la va veure, era enorme. Havia sortit d’algun cau ocult i es mostrava orgullosa i desafiant.  

– No la matis! – va exclamar l’Elsa.

– Ecs, quin fàstic! És molt grossa, mira quines potes! No em diguis que aquesta no et fa por? – la Maria va alçar l’escombra i amb un cop sec va aplastar l’enorme aràcnit contra la paret. – ja està, ja no ens molestarà. 

– Fins que torni l’estiu. – L’Elsa va veure com la bestiola anava plegant lentament les potes sobre si mateixa, fent-se una darrera abraçada fins a quedar-se del tot immòbil.

Aquell dia havia de néixer un vedell i tothom estava a l’espera. Els crits de la vaca van alertar el pare que de seguida es va posar uns guants que li cobrien els braços fins a l’espatlla. Venia de cul. El pare va lligar una corda a les potes de l’animaló per ajudar-lo a sortir. Es va apuntalar amb una cama contra el cul de la vaca i va estirar amb força. El brauell va caure sobre el terra moll i va començar a bramar. Els treballadors del mas somreien i copejaven l’esquena del pare. 

El lletó dormiria unes setmanes en un tancat a part fins que pogués estar amb la resta. L’Elsa s’afanyà a acaronar el petit mentre aquest li xarrupava els dits, amb una llengua llarga que li feia una mica de fàstic. En silenci li posà nom, esperant que se’n recordés d’ella. 

Els vedells estaven sols des del principi. Els més petits tremolaven entre la palla al néixer i miraven confosos al seu voltant. Els que ja tenien més dies esperaven impacients que algú els fes cas. Des de darrera el tancat estiraven el coll buscant carícies d’algun treballador que passés a prop. I després els portaven a la zona d’engreix. Així en deien. Tres o quatre setmanes en les que no es movien de l’interior de la granja. I després marxaven. Cada quinze dies venia un camió de matinada i se n’enduia uns quants. L’Elsa es quedava desperta i des de la finestra els acomiadava un a un pel nom, mentre pujaven per la rampa. De tant en tant el pare els esperonava per a què no reculessin.

En neixerien més que també marxarien, ja ho sabia des de feia temps. 

La primera vegada que va posar nom a un vedell va ser el Llampec. Havia nascut molt escanyolit i el pare el volia sacrificar. L’Elsa va empaitar el pare per tota la granja demanant-li que no ho fes, fins que ell s’hi va avenir.

– Te’n faràs càrrec tu, jo no en vull saber res – li va dir a la fi. 

Amb l’ajuda d’en Carlos, l’encarregat de la granja, van posar el petit vedell en un cobert que tocava a la paret de la casa, i el van envoltar de palla i trossos de sacs vells. L’Elsa n’havia d’estar pendent nit i dia. Li havia de donar l’aliment amb un biberó gegant, vigilant que no s’ofegués. El pare l’havia avisat que no sobreviuria, que ja se’n podia fer a la idea. 

Però van passar dues setmanes i el petit vedell va agafar forces. L’Elsa se l’enduia cada tarda a passejar a la part més allunyada del mas, prop del camí del canal. Era tot negre, només tenia una taca blanca a la pota esquerra de darrera, i amb una corda que li voltava el coll la seguia engrescat pel camí. 

Al cap de dues setmanes va sentir de nou el camió que s’enduïa els vedells de la granja. Va obrir els ulls i un calfred li va recórrer l’esquena. Va posar els peus dins les sabatilles i amb els braços es va empényer per alçar-se del llit. A l’obrir la finestra, la fresca de la matinada la va despertar de cop, just per veure com la pota del darrera del Llampec, amb la seva taca blanca, pujava per la rampa.

L’Elsa va baixar les escales de la casa sanglotant, les llàgrimes l’hi feien tot borrós i va córrer fins on era el pare a l’esplanada del darrera. Ja estaven tots els vedells dalt del camió i el conductor omplia uns papers recolzant-se al capó de davant. 

– Pare! No pots carregar el Llampec! És el meu amic, no se’l poden endur! – va suplicar l’Elsa mentre es plantava davant seu. Mai ho havia fet abans, plantar-se davant del pare. Per uns instants va témer que passés alguna cosa, que de cop s’obrís un forat a terra i la xuclés endins. Però en comptes d’això el pare va deixar anar una gran riallada i va dir:

– Demà m’afaitaràs! – i va fer mitja volta i va marxar. 

L’Elsa es va asseure a terra en un racó del mur exterior que envoltava el jardí de la casa, observant el núvol de pols que alçava el camió. I es va abraçar lentament a sí mateixa, i es va quedar molt quieta acomiadant el Llampec pel seu nom. 

Oak Tree, Rodney Graham, 1993

______
Irma Secanell Pané

Instagram: @irma3_sp
Twitter: @IrmaSP_3

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s