EXTRACTO. DE EVA CANET

No pot creure que el foc cremi davant els seus ulls, mentre la melodia sona, la copa es buida i els seus cossos es ressituen sota l’escuma. Tanta n’hi ha, que no es veu com es caragolen els seus dits dintre de l’aigua. Però ho fan. La Bruna té sovint la impressió que L’Àlex l’estrena cada vegada. Gestos insignificants rics en estímuls. Plecs pels quals puja marejada de sentiment. I tremola com si estigués despullada sota una aurora boreal. No se’n sap avenir. No entén que les extremitats tinguin vida pròpia, que una espatlla demani tant com un maluc, que un turmell es desperti. No pot ser que un turmell es desperti! Però li ha tornat a passar, que s’ha corbat la seva cintura només perquè li enretirava un rínxol dels ulls. I quan li agafa la mà de nou, persevera la sensació que d’un moment a l’altre es pot desmaiar.  Acostumada a ser qui sedueix, li busca la mirada per perdre-s’hi dins i intimidar-la. N’és una experta en aquest joc. Però res és com abans, i el seu convenciment que guanyarà trontolla amb l’impacte de la torbació que sent, amb tan poca cosa. Aviat aprendrà que, per molt innocents que siguin, no hauria d’ infravalorar els gestos de l’Àlex. Perquè el més petit de tots la torna flonja. Un murmuri a l’oïda, un batec de pestanyes, un humitejar-se els llavis, i ella es torna flonja. Com un pa de pessic. I també excessiva. Perquè lluny d’aturar-la, aquesta confusió la fa encara més segura d’ella mateixa, amb més determinació i si cal, sense por de mostrar-se com una lleona temerària.  

Quan l’Àlex agafa el sabó i la Bruna li mira els braços, només voldria parar l’instant per no deixar de mirar-los. I és quan baixa la mirada, que ho descobreix. Ara sap que té una piga a prop del pit, ara l’hi ha vista. També sap que es quedarà suspesa i levitant una bona estona mentre el sentiment perdura dins. Com si l’haguessin carregada tota d’oxigen. I l’endemà…, l’endemà seguirà a la lluna. Agafa’m de les mans, enretira’m els cabells, mira’m als ulls, ressegueix-me l’esquena, ensabona´m. La Bruna, quan va marxar, seguia amb l’Àlex. No comptava que no seria capaç de donar-se la volta, com si no hagués passat res. No comptava que no sabria desfer un lligam tan fort. Però aquell vincle és més ferm que un anell de promesa. Que mentre camina de la mà del Marcel mirant aparadors, on està és dintre d’una banyera.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s